Divendres, 22 de maig, havent llegit totes i quan encara havíem d’escoltar tres o quatre cançons, que se’ns feien una mica de bola, percebia el baf que em reprimia a mi mateixa. Vaig sentir una intensa contradicció perquè jo havia de sentir joia de veure fetes les Festes Isabelines i, en canvi, sentia intranquil·litat.
Com de la màgia, va aflorar la sentida il·lusió que havia quedat en segon lloc, la llengua que ens uniria avui, que seria il·luminada pels textos que llegiríem. Totes ens veuríem molt a prop com les pedres fent paret. Refermaríem unes dècimes de crescuda identitat del Jo soc i Jo parlo català, que treballs ens costa no defallir per com està de difícil cada instant viure en valencià.
Allí asseguda, després de llegir, vaig guardar silenci, dolor, pena dins meu. Perquè ja no tenia paret i havia desestimat el vostre esforç, prestigi construït obra rere obra pacientment i sense aturar-vos. Ara mateix recordo a Ramon París, l’equip d’Onada sòlidament fet amb el temps, que amb tanta delicadesa tracten les escriptores i escriptors i la llengua de cruïlla de camí cap al català estàndard. Els estic molt agraïda d’haver-me facilitat establir el contacte amb vosaltres.
Podem estar d’acord que el poema en castellà de Nieves que vaig llegir té sentit en la meua recordança personal i de les entitats assistents perquè la coneixen com a poeta de tota la vida diríem. Així la lectura del poema hauria estat molt bé en eixe context. En canvi, en el marc de la Festa Isabelina de divendres no era l’adequat i lamento no haver-ho previst. Si es llegeix el poema com es va fer els assistents a la festa, però, poden tindre la percepció que ambdues llengües tenen el mateix estatus i a més, es difumina la necessitat de donar visibilitat la llengua minoritzada i a les seues escriptores. Que eren i són els objectius de les Festes Isabelines.
Elionor
Deixa un comentari